Economia dirigida vs laissez faire

[Estrelles llunyanes]

http://politica.e-noticies.cat/sant-jor ... 28380.html

23 / 04 / 2009

Sant Jordi, una festa dels polítics?

Les parades dels partits ocupen gran part de la Rambla

Els stands dels diferents partits polítics han ocupat gairebé la totalitat de la part superior de la Rambla durant la Diada de Sant Jordi, tal i com mostren les fotografies. D'aquesta manera, el tram comprés entre el carrer Portaferrissa i la Plaça Catalunya ha estat destinat a promocionar els "fets" del president de la Generalitat, José Montilla, o la "Casa Gran" del cap de l'oposició, Artur Mas. Precisament, el recent fitxatge de Mas per a la Casa Gran, Èric Bertran, era un dels joves encarregats de l'stand.

Tampoc ICV ha desaprofitat l'oportunitat de deixar-se veure uns metres més avall, tot i que la seva caseta era visiblement més reduïda que les dels socialistes o els convergents. Els seus socis de coalició, EUiA, també comptaven amb un espai reservat. Aquestes parades, juntament amb la de l'Once, han provocat que els llibres quedessin en un segon pla.

[Estrelles llunyanes]

http://blogs.e-noticies.com/estrelles-l ... olent.html

24 d'Abril de 2009

Lliure mercat: bo o dolent?

Tot i que no sóc un economista, sempre m'ha interessat la economia. Un dels aspectes més fascinants d'aquesta ciència és la microeconomia: com podem "explicar" una economia a través d'estudiar només els intercanvis econòmics entre individus i empreses, al nivell més "micro" possible, i agregant-ho tot "cap adalt".

Hi ha resultats teòrics força potents que garanteixen, assumint una sèrie d'hipòtesis, que els mercats, tot i deixant-los "funcionar sols", arribaran a un equilibri "eficient". La idea intuitiva és que els individus, tot i posseint inicialment una sèrie de béns, els compraran i vendran "al mercat", tot i seguint la seva funció d'utilitat (que els diu com de "feliços" estan, donada una certa distribució de béns). Els teoremes de microeconomia, assumint una sèrie d'hipòtesis, diuen que quan els individus acabin de comprar i vendre, tot i seguint els "instints" de la seva funció d'utilitat, arribaran a una situació d'equilibri "eficient", on no hi haurà ningú que, tot i comprant i venent més, estigui millor que abans.

Una de les hipòtesis bàsiques és que no existeixen externalitats, és a dir, que l'intercanvi entre dos individus no afecta a un tercer. Per exemple, un productor d'electricitat que crema carbó, contaminarà l'aire, la qual cosa pot perjudicar a un tercer, que no té veu ni vot, en principi, per a dir-li al productor d'electricitat que no cremi tant carbó. En aquest sentit, els economistes diuen que la contaminació no té un preu de mercat, i un tractament possible contra aquesta externalitat seria fer pagar un preu per aquesta contaminació al productor d'electricitat, que per tant tindria un incentiu per a produir-ne menys.

Ara bé, per a un físic, tota aquesta argumentació "sona" d'una altra manera: si pensem en una economia (tot i simplificant-la) com una xarxa de nodes (individus) lligats els uns amb els altres quan existeix una interacció entre ells (és a dir, no tots els nodes estan connectats amb tots els altres nodes, només "uns quants": aquells que tenen alguna mena d'interacció econòmica entre tots dos), el model bàsic dels economistes sembla un model "sense interaccions". O millor, un model amb interaccions, però molt simples: són unes interaccions un-amb-un, que es poden simplificar de tal manera que resultin ser equivalents a com si tots els nodes interaccionessin amb un "super-node" (el mercat), sense interaccionar directament entre ells, només interaccionant amb aquest super-node.

Ara podem reformular la teoria econòmica en termes físics: quan la economia consisteix només en nodes, i no hi ha unions entre nodes, només que la unió amb un únic "super-node", i totes les interaccions a la economia es poden entendre d'aquesta manera "senzilla", llavors tots els resultats econòmics "estàndard" són certs.

Ara bé, quan existeixen interaccions "de veritat" (és a dir, quan les interaccions no es poden modelar com si en realitat fossin només interaccions amb un únic super-node) tots aquests teoremes ja no funcionen igual de bé.

Per exemple, la externalitat de la que parlàvem abans, la contaminació, seria la interacció més simple que no es pot modelar com a interacció amb un super-node: una interacció entre dos agents, A i B, que es pot modelar com una interacció entre el super-node i A per una banda, i entre el super-node i B per altra banda, és una interacció "simple", on A i B interaccionen tot i posant-se d'acord en el preu "al mercat". Però si en la interacció hi ha tres agents, A, B i C, on A i B són productor i consumidor, i C és un afectat per la externalitat produïda per A (per exemple, contaminació), si no existeix un mercat per a la externalitat (que és el que estem suposant, sinó tindríem un mercat sense externalitats), no existeix una manera que A, B i C es puguin posar d'acord amb un preu "de mercat", és a dir, via una interacció amb el super-node. El motiu és que no existeix un preu per a C.

Aquesta és la externalitat típica de la que parlen els economistes.

Ara bé, si pensem en termes de models físics, no hem de parar-nos en externalitats a tres. Hi poden haver externalitats amb molts agents. I es podria mesclar amb un concepte que ha esdevingut famós en la terminologia econòmica en els últims temps, especialment pel Nobel a Stiglitz. Em puc imaginar el concepte de Màfia: una interacció amb molts agents (no només a tres) que funciona com a quelcom negatiu al mercat: mentre els membres de la Màfia se'n beneficien, la resta es veuen perjudicats.

En la meva opinió, per a que existeixi "veritable" llibertat econòmica, calen al menys dues coses:

1. Que no existeixin assimetries d'informació. Aquest és el punt que ha fet famós a Stiglitz (entre altres coses).

2. Que no existeixin externalitats, ni a nivell de tres (que són els models d'externalitat típicament estudiats a economia) ni a nivell de molts agents. Aquestes externalitats podrien ser Màfies o inclús la política de RR.HH. de moltes empreses.

---------------------------------------------------------------------------------

Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a http://www.e-democracia.net/.

[Estrelles llunyanes]

http://blogs.e-noticies.com/estrelles-l ... mista.html

30 d'Abril de 2009

Liberalisme: em sento optimista

Aquests últims mesos han estat difícils per als que donem suport al liberalisme, tant en la seva vessant econòmica com en la de llibertats individuals.

Els polítics no paren de dir-nos que la culpa de la crisi financera és del liberalisme econòmic (i no pas de les regulacions preexistents) i que no hi ha cap altra solució que retallar el liberalisme, tot i regulant-lo.

Pels amants del liberalisme, tot això ens sona com una excusa dolenta per a que els polítics puguin manegar encara més tota mena d'assumptes socials i econòmics, beneficiant-se mentrestant de manera personal i amagada.

Però avui [8 d'abril de 2009], en una e-conversa al fòrum e-democracia.net he arribat a una conclusió força més positiva. Primer un company del fòrum deia:

Aquesta distincio entre dretes i esquerres existeix des de la Revolucio Francesa. A la Assemblea els que volien canviar el sistema seien a l-esquerra, i els que mes o menys clarament aspiraven a restaurar l'Ancien Regime, seien a la dreta. Com aquest "invent" de dretes i esquerres ha tingut un començament, és d'esperar que també tingui un final, i em sembla que aquest final ha arribat.

Mirem als dretans i esquerrans professionals, es a dir als politics, tant de Catalunya com d'Espanya. Hi ha alguna diferència entre la seva forma de vida? El lider del partit catala progre per excel·lencia te casa a Port de la Selva i xalet a la muntanya per anar a esquiar, com el burgès mes aferrissat. L'actual president de Catalunya, que dirigeix, encara que sigui per delegacio, un partit que tambe passa per esquerranista, duu les filles a un col·legi estranger, i viu a un xalet de primera. No estic molt al corrent del que passa a Madrid pero no m'estranyaria que les coses anessin mes o menys igual.

Hi ha al menys canvis en el que prediquen? Doncs no els veig per enlloc. L'esclat de la bombolla era un bon moment per clamar contra el sistema capitalista liberal, pero cap esquerranista, apart dels mes "estripats" i sense representacio parlamentaria, s'ha oposat a que es regalin calers als bancs per endegar les seves malifetes. Fa pocs anys encara les preteses esquerres eren mes agosarades en la defensa dels drets dels homos i les lesbis, per posar un exemple. Pero ara fins i tot el PP te una seccio d'homosexuals a la seva organitzacio.

Les diferencies entre dreta i esquerra avui no van mes enlla de les pures aparences, sovint del pur teatre: els de ICV vesteixen "casual" i els de CiU mes formalet. Els uns son contraris per principi a tot el que facin els USA, pero no per aixo deixen de voler anar a Nova York a passar el cap de setmana ni de dur un iPod a la butxaca.

On son les diferencies entre dreta i esquerra?

El que si que hi ha es gent que remena calers i gens que no en te gaires i en vol tenir. Pero cap dels dos grups questiona res del model actual de vida, o com a molt en questionen només aspectes molt marginals. Per això tant de soroll amb les dretes i les esquerres?

I jo li responia:

Estic d'acord amb el que dius. Però et faria un petit "gir mental": crec que en el fons, les teves afirmacions diuen que el liberalisme (2-dimensional, tant de llibertats individuals com econòmiques) està guanyant:

dónes exemples de polítics d'"esquerres" que porten un nivell de vida anàleg al que porten els de "dretes", és a dir, han estat "convertits" al liberalisme econòmic (no d'aparença, però sí en el fons). Però em sembla a mi que no hi ha polítics de "dretes" que facin el canvi invers de ser no-liberals en l'apartat econòmic i viure com a pobres.

De la mateixa manera, dius que el PP, típic partit anti-llibertats individuals, té una secció per a homosexuals. En canvi, els partits d'"esquerres" no fan el camí invers de ser no-liberals en l'apartat de les llibertats individuals. És a dir, tot i que el PP sigui en aparença anti-llibertats individuals, gradualment va tendint cap a un liberalisme de llibertats individuals.

En resum: que tot i encara els polítics d'"esquerres" visquin d'aparences anti-liberal-econòmiques (la caçadora de pana d'en Felipe González, per exemple, o els exemples que tu dónes), i que els polítics de "dretes" visquin d'aparences anti-liberal-individuals (no cal donar gaire més exemples), en el fons la tendència és que aquestes aparences vagin perdent el seu contingut, i el liberalisme vagi guanyant camí, tot i no ser obvi per les aparences.

I per altra banda, quan un grup té el liberalisme cop a bandera pròpia (llibertats individuals l'esquerra, llibertat econòmica la dreta), això sí que no s'abandona pas.

Els que creiem en el liberalisme ens hem de posar contents per tot això, tot i que els futurs anys seran difícils per a les llibertats.

Tindré raó en ésser optimista, o és que simplement sóc un beneit?

[Estrelles llunyanes]

http://blogs.e-noticies.com/estrelles-l ... ients.html

05 de Maig de 2009

Governs totpoderosos i omniscients

Una mica d'ironia:

http://www.thenation.com/doc/20090420/hayes

Two years in Washington have started to make me feel jaded. I've come to expect that even nobly conceived laws will be manipulated and distorted for private ends. But once in a while I hear a story that gives me the queasy feeling that I'm nowhere near cynical enough. Such is the case with the tale of the paper industry and the alternative-fuel tax credit.

Thanks to an obscure tax provision, the United States government stands to pay out as much as $8 billion this year to the ten largest paper companies. And get this: even though the money comes from a transportation bill whose manifest intent was to reduce dependence on fossil fuel, paper mills are adding diesel fuel to a process that requires none in order to qualify for the tax credit. In other words, we are paying the industry--handsomely--to use more fossil fuel. "Which is," as a Goldman Sachs report archly noted, the "opposite of what lawmakers likely had in mind when the tax credit was established."

The massive tax subsidy has barely been reported in the press, but it's caused a stir in the paper industry, which is struggling to stay profitable in the teeth of the recession. "Everybody's talking about it," paper industry analyst Brian McClay told me. "In the US and elsewhere in the world--in Canada and Brazil and Chile and Europe."

On March 24 International Paper (IP) announced it had received its first check from the IRS for a one-month period this past fall. The total? A whopping $71.6 million. "It's probably close to a billion a year of cash," McClay said. "If you look at the economics of this business, to make that kind of money today you'd have to be on another planet." IP's stock rose 12 per-
cent on the news.

The origins of the credit are innocent enough. In 2005 Congress passed, and George W. Bush signed, the $244 billion transportation bill. It included a variety of tax credits for alternative fuels such as ethanol and biomass. But it also included a fifty-cent-a-gallon credit for the use of fuel mixtures that combined "alternative fuel" with a "taxable fuel" such as diesel or gasoline.

Enter the paper industry. Since the 1930s the overwhelming majority of paper mills have employed what's called the kraft process to produce paper. Here's how it works. Wood chips are cooked in a chemical solution to separate the cellulose fibers, which are used to make paper, from the other organic material in wood. The remaining liquid, a sludge containing lignin (the structural glue that binds plant cells together), is called black liquor. Because it's so rich in carbon, black liquor is a good fuel; the kraft process uses the black liquor to produce the heat and energy necessary to transform pulp into paper. It's a neat, efficient process that's cost-effective without any government subsidy.

"Seventy-three percent of the energy we use in our mill system we produce," says Ann Wrobleski, IP's vice president for global government relations. "We feel like we're the original green industry, if you will." (In developed nations, paper is the third-largest industrial greenhouse gas emitter, behind the steel and chemical industries.)

By adding diesel fuel to the black liquor, paper companies produce a mixture that qualifies for the mixed-fuel tax credit, allowing them to burn "black liquor into gold," as a JPMorgan report put it. It's unclear who first came up with the idea--Wrobleski told me it was "outside consultants"--but at some point last fall IP and Verso, another paper company, formerly a part of IP, began adding diesel to its black liquor and applied to the IRS for the credit. (Verso nabbed $29.7 million at just one of its mills in the final quarter of 2008 for its use of mixed fuel.)

Despite the obvious contrivance of the procedure, Wrobleski is unapologetic: "The credit is supposed to encourage the use of green fuel." Sure, I said, but isn't it a bit weird you're now adding diesel fuel to the process in order to take advantage of it? "It is what it is," she said.

Others are less charitable. "You use the toilet every day," said one hedge fund analyst who's been closely following the issue. "Imagine if you could start pouring a little gasoline into the bowl and get fifty cents a gallon every time you flushed."

No one in Congress seems to have anticipated this creative maneuver. This past fall the Joint Committee on Taxation computed the cost of extending the tax credit for three months and projected it would cost a manageable $61 million. It now appears that the extension (which was passed as part of the TARP) could cost as much as $2 billion before the credits expire at the end of this calendar year.

In fact, the money to be gained from exploiting the tax credit so dwarfs the money to be made in making paper--IP lost $452 million in the fourth quarter of 2008 alone--that the ultimate result of the credit will likely be to push paper prices down as mills churn at full capacity in order to grab as much money from the IRS as it can.

If there's a cloud hanging over the elation in the industry, it's the sneaking suspicion that once Congress gets wind of this racket, it will shut it down. "The one comment I do get from people [in the paper industry]," says McClay, "is whether it's going to be rescinded or redrawn before the end game."

Investment analysts echo this concern. "We think there is some question as to whether this tax incentive survives to yr-end," a Deutsche Bank analyst wrote recently. "Most industry leaders would like to keep a low profile on this issue. Unfortunately, we think it is a material enough issue that it will draw attention."

So far, though, to the surprise of McClay and others, there's been not a peep from Capitol Hill. Allen Hershkowitz, a senior scientist at the Natural Resources Defense Council and director of its paper industry reform project, told me the industry wields significant clout in Washington and has benefited from myriad federal subsidies throughout its history, but that "this is really a perverse exploitation at the expense of the environment."

I called up the Senate Finance Committee, and a staffer told me they were "aware of the issue, and are talking with the IRS about the technical details. The committee intended the credit to be primarily for transportation fuel and plans to closely review the situation."

Whether or not Congress gets around to turning off the spigot, the episode is a useful reminder of the persistently ingenious ways the private sector can exploit even well-intentioned legislation. Considering that the success of the Treasury's recently announced plan to rescue the financial sector depends, in part, on the private sector not gaming the rules, the black liquor story seems particularly germane.

Aquest article ens recorda que els legisladors són éssers humans, no pas supermans, i no són capaços de preveure tots els camins futurs, i com la societat podrà explotar els buits legals. En aquest cas, el cost són 8 miliards de dòlars. Quants seran amb els bailouts financers?

---------------------------------------------------------------------------------

Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a http://www.e-democracia.net/.

[Estrelles llunyanes]

http://blogs.e-noticies.com/estrelles-l ... itats.html

08 de Maig de 2009

Llibertat, incentius i externalitats

Quin títol més avorrit, oi? Doncs aquest títol comprèn els tres conceptes bàsics per a una gestió correcta de la societat. Anem a pams:

Una de les idees teòriques més sorprenents de la Modernitat ha estat que la llibertat individual porta a una situació social eficient. Per a mi aquesta idea encara és difícil d'entendre, ja que per què el que una persona sigui egoista i pugui portar a terme el seu egoïsme, ha de portar a un resultat social eficient? Molt sovint, veiem a les nostres vides que l'egoïsme d'un implica un desavantatge a altres. Però és així.

Bé, és així ... sota una sèrie d'hipòtesis. Una d'elles és que no existeixen externalitats, és a dir, que el fet que dues persones intercanviïn bens de manera lliure, això no afecta a tercers. Una externalitat típica és la contaminació: produint coses amb màquines que contaminen fem mal a tercers, que en principi no poden dir-hi res.

La idea bàsica del liberalisme, doncs, és que un govern hauria de deixar comerciar i produir lliurement, excepte en el casos d'externalitat, on tindria sentit que regulés l'activitat. De fet, molts liberals argumenten que la gestió de les externalitats hauria de ser l'àmbit d'acció -l'únic- dels governs.

Molt bé, així ja estem: la gestió "correcta" de la societat és liberalisme més gestió de les externalitats. I on entre els incentius, aquí?

El meu argument és que incentius mal definits (ja siguin explícits o implícits) són els que donen lloc a externalitats que ens danyen com a societat.

Un exemple d'actualitat són els incentius que diferents governs americans van donar per tal que els pobres americans poguessin comprar la seva vivenda. És important de dir que aquests incentius han existit durant uns vint anys, i només en els últims temps, s'ha vist que eren nocius. Notem, doncs, que és important legislar correctament a temps, tot i que a curt plaç pugui semblar que aquests incentius són bons.

Un altre grup molt important d'incentius nocius són els de l'autoregulació. El meu punt de vista és que l'autoregulació és quasi bé sempre nociva, ja que permet als agents definir els seus propis incentius, que ben sovint no estan aliniats amb els incentius de les seves empreses. Per exemple, el mètode IRB Advanced de Basilea II: aquesta és una regulació que ha permès als bancs "grans i sofisticats" definir per ells mateixos la quantitat de capital que havien de tenir com a reserves degut als seus llibres de crèdit. No sorprenentment, els bancs sempre triaven models que minimitzaven la quantitat de capital. Tot i que no se'n parli, aquest és un tema molt important a l'actualitat.

Un altre exemple és el de les agències de rating: quan una empresa vol emetre un bonus per a finançar-se als mercats de capitals, acostuma a demanar un rating a les agències de rating. Però com que la empresa té el dret de no acceptar la proposta si no li agrada, l'incentiu és que l'agència de rating doni un rating bo que agradi al client. I així hem acabat tenint CDOs amb rating AAA que han resultat ser tòxics.

Un altre exemple és el de les retribucions dels CEOs (consellers delegats): tot i que els accionistes en teoria haurien de controlar la junta directiva de la seva empresa, a la pràctica els CEOs han abusat de la seva posició de poder, i han triat les juntes de manera que no representessin "problemes" per a la seva gestió. A més, els assessors externs de compensació estaven sotmesos a un incentiu molt semblant als de les agències de rating ja esmentades. En conseqüència, les compensacions eren molt elevades i sovint no depenien dels resultats de la gestió (bonus assegurats, recordem AIG).

Un altre exemple, i aquest molt menys discutit però igualment important (tal vegada més i tot) és el de la gestió de RR.HH. de les empreses grans (que jo anomeno quasi-públiques): les empreses grans són plenes de gent amb molt bons contactes, i no pas de la "millor" gent possible. El liberalisme diria que l'incentiu d'una empresa és triar la millor gent possible, però a la pràctica, això no és així: ho seria si hi hagués transparència d'informació total, però en la tria de nous treballadors tenim dues opacitats d'informació. Per una banda, el CEO generalment no mira tant al detall en la seva gestió, i la tria de personal es fa per gent molt més avall en la estructura, que no té l'incentiu de fer que la empresa com a tal vagi bé. Tot i que hi ha avaluacions, és difícil per a un comitè avaluador determinar si un treballador ha estat triat per "connexions" o per la seva qualitat intrínseca. Per altra banda, tenim aquesta mateixa opacitat: és difícil de dir, només amb unes entrevistes i un CV, si una persona és la ideal per a un lloc o no. Per tant, un cap que pot triar un treballador té l'incentiu de contractar algú no òptim però que li pot reportar beneficis futurs en termes de connexions personals.

Crec que aquest últim incentiu és present a la nostra societat en gran mesura, i fa molt mal a la societat, ja que manté un status quo i dóna incentius negatius als que no tenen connexions per tal que no s'escarrassin gaire en els seus estudis i evolució professional, ja que existeixen límits no escrits a on poden arribar. I si tens aquests incentius negatius, per què esforçar-te? Acaba essent una profecia autoacomplerta: els que no tenen connexions no s'esforcen a millorar perquè si ho fessin, tampoc els serviria de gaire.

Trencar aquests incentius negatius és una de les tasques més importants que un govern hauria de tenir. Curiosament, governs d'esquerres ni tan sols parlen d'aquest tema, i es dediquen a subvencionar ONGs i a crear llocs de treball públics ineficients.

---------------------------------------------------------------------------------

Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a http://www.e-democracia.net/.

[Estrelles llunyanes]

http://blogs.e-noticies.com/estrelles-l ... stems.html

05 de Juliol de 2009

Caja Castilla-La Mancha i Sun Microsystems

El govern espanyol va donar un aval per 9.000 milions d'euros per tal de "salvar" Caja Castilla-La Mancha (CCM) fa unes poques setmanes. Igualment, Oracle va comprar Sun Microsystems per 7.400 milions de dòlars, uns 5.400 milions d'euros.
Posem-nos en perspectiva: CCM és una petita caixa d'estalvis que no representa ni tan sols un 1% del sector bancari espanyol. És a dir, fora del seu petit àmbit d'acció, no la coneix ningú.
En canvi, Sun Microsystems és una empresa icona del món civilitzat, coneguda per tothom, i els productes de la qual són usats massivament en el món tecnològic que ens envolta.
És dramàtic pensar que si aquest aval de la CCM s'exerceix (com sembla possible i fins i tot probable), amb els diners que s'hi injectaran (que recordem, no són ni tan sols per a comprar la CCM, són només per a tapar forats), pràcticament es podrien comprar dos Sun Microsystems.
La pregunta òbvia és: no seria una millor inversió dels diners de tots nosaltres, que paguem impostos, que el govern comprés Sun, IBM, Oracle o Microsoft, en comptes de subvencionar (ni tan sols comprar!) mediocres caixes d'estalvis?

Nota: aquest article està inspirat en el post http://www.burbuja.info/inmobiliaria/bu ... s-ccm.html
------------------------------------------------------
Si vols comentar quelcom sobre aquest article, pots fer-ho també a www.e-democracia.net.